Conec el teu dolor
com si el tingués dins el meu pit.
Sé que et saps buida,
com si una mena de dimoni
hagés xuclat tots els teus òrgans
i només n’hagués deixat
la façana.
Sé que d’aquest no-res
intentes treure
la força necessària
per somriure.
Perquè conec el teu dolor; sé
que aquest foc esdevindrà
fum i després cendra.
I que seràs un esfinx.
I brillaràs com mai
i podràs volar de nou.
Confia en el temps
i en tu mateixa;
perquè conec el teu dolor
i sé del cert
que fugirà
quan et sàpiga prou forta.
M’encanta! Encantada, jo Laura 🙂
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies, Laura!
M'agradaM'agrada
Feia temps que no entrava al teu blog! Avui hi he pensat! M’ha agradat molt tot el que he llegir, especialment aquest poema i per això et comento aquí 🙂
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies
M'agradaM'agrada
Poesia clara, intel·ligible, s’agraeix.
M'agradaLiked by 1 person
Reblogged this on Elefant a la sala.
M'agradaM'agrada