Tot allò que és masclisme, si realment n’observem les causes

Escric fruit de la indignació que m’ha causat un article a Fot-li Pou de @modernetdemerda. Us posaré una mica en situació: el títol del mateix és “Tot allò que seria masclisme si realment fos masclisme”, puntualitzat en el seu compte de Twitter amb les paraules “Aturem l’estupidesa”.

Estúpid és, però, l’article en sí mateix, al qual no només li manquen bases que sustentin l’anàlisi sinó també arguments contrastats i legítims. A més de presentar frases inconnexes, que no tenen res a veure amb el tema del que ens està parlant, no amplia la informació donada ni presenta cap argument consistent que reafirmi que té raó. A més, parla d’elements aïllats, que mancats de context prenen una forma lleugera, volàtil i indefensa. Elements que en una altra situació, en contra del que l’autor ens intenta dir, sí que podrien ser masclisme.

M’agradaria llençar-li algunes preguntes concretes, Modernet de merda:

El victimisme no és masclisme. És victimisme

Per què ha utilitzat el terme “victimisme” tot just començar el seu article? Està potser insinuant que  totes aquelles persones que veiem actes masclistes quotidianament estem jugant el paper de víctimes?

Si haguéssim de repassar tot el que no és masclisme, no acabaríem. Perquè el masclisme té una virtut i un defecte molt concret, i és que només sol ser allò que és. Tot el que no sigui masclisme, no ho és. […] El no masclisme és immens, inexplorable.

Què és el masclisme?

El riure, per exemple, tampoc és masclisme.

Quan a una dona l’assetgen pel carrer, cridant-li als quatre vents de quines maneres se la follaria, ella engega l’assetjador a la merda i aquest se n’enriu a la cara, no és això masclisme?

Les flors no són masclisme

Quan un home les regala a la dona que va apallissar brutalment la passada nit buscant el seu perdó, no és això masclisme?

Una taula parada no és masclisme

Quan la taula ha estat parada per àvia, mare i filles mentre els fills, pare i avi estaven al sofà tocant-se els collons, no és això masclisme?

Una opinió divergent no és masclisme

Quan aquesta opinió divergent es basa en preceptes que ataquen a la integritat de les dones  (com ara que hagis de fer veure que no has sentit res quan t’han dit “tia bona” pel carrer, que responguis a preguntes sobre maternitat en una entrevista de treball o que et diguin que enlloc d’intentar ser cirujana et quedis a casa), no és això masclisme?

Cada cosa té el seu nom, i si té un nom és perquè té una definició. També el masclisme.

De nou, em podria definir “masclisme”?

Aboquem totes les forces que ens regalen les ments evolucionades del segle XXI per combatre’l, però no l’engrandim encara més atorgant-li mèrits que no són seus.

A falta de bases en aquest article que defineixin el que és el masclisme i com l’hauriem de combatre, en faré la meva pròpia i personal interpretació. El que el senyor Modernet ens està aquí dient és que el masclisme és quelcom aïllat, que no es troba en tots i cadascun dels aspectes de la nostra societat. Que és un fantasma que les feministes anem alimentant, i que aquestes hauriem de ser acallades amb la obvietat que vivim en una societat on hi regna la igualtat i que no tenim de què queixar-nos. Bé, a les sufragistes se’ls deia el mateix.

 

Barcelona, 2016

Barcelona es presenta com un somni ple de llums. Passejo pels seus carrers i em sé espectadora. La gent del meu voltant viu, riu, pensa. I jo observo; i ho faig detingudament parant atenció a cada detall que abans em pogués passar desapercebut. Assaboreixo el camí, la llum de les persones que m’envolten.

I sóc, a cada passa, un viatger més dins d’aquest decorat ple de vida que m’abruma. Sento que m’hi allunyo, però al mateix temps sento que hi pertanyo.

Europa

 

Parlo d’un temple antic
que malgrat ser de marbre,
blanc i presumptuós,
dins seu hi habiten corcs;
i no trigarà a caure.

 

Cercle viciós

 

Jutgem el futur
a partir dels errors
del passat.

 

 

Gairebé un Haiku

 

 

Fredor pel pes de la cadena
un suspir
t’has transformat en aire.

 

 

 

 

Rayuela: el Edén de la Infancia

Hoy quiero hablar de mi libro favorito; Rayuela de Julio Cortázar. Hace tiempo pensé que dos fragmentos muy distantes en el libro podían tener relación entre sí, aunque aparentemente parezcan de naturalezas muy distintas. Todo lo que he escrito es mi propio análisis y opinión, de modo que os invito a que compartáis también vuestros pensamientos al respecto.

De golpe comprendo mejor el espantoso gesto del Adán de Masaccio. Se cubre el rostro para proteger su visión, lo que fue suyo; guarda en esa pequeña noche manual el último paisaje de su paraíso. Y llora (porque el gesto es también el que acompaña al llanto) cuando se da cuenta de que es inútil, que la verdadera condena es eso que ya empieza: el olvido del Edén, es decir la conformidad vacuna, la alegría barata y sucia del trabajo y el sudor de la frente y las vacaciones pagas.

Antes de pasar al siguiente fragmento, quiero comentar brevemente la obra de Masaccio a la que se refiere. Se trata de la primera obra de arte en que Adán, en vez de cubrirse los genitales, se tapa la cara en un gesto de dolor y de vergüenza (porque cuando se sienten remordimientos por los propios actos, lo mas humano es ocultar el rostro).

Dicho esto, Adán es consciente de que ha perdido un mundo dónde carecía de preocupaciones, podía ser feliz sin grandes cosas y no se preocupaba por lo que en un futuro pudiera acontecer.

Con esto, enlazo el siguiente fragmento:

La Rayuela se juega con una piedrita que hay que empujar con la punta del zapato. Ingredientes: una acera, una piedrita, un zapato, y un bello dibujo con tiza, preferentemente de colores. En lo alto está el Cielo, abajo está la Tierra, es muy difícil llegar con la piedrita al Cielo, casi siempre se calcula mal y la piedra sale del dibujo. Poco a poco, sin embargo, se va adquiriendo la habilidad necesaria para salvar diferentes casillas […] y un día se aprende a salir de la Tierra y remontar la piedrita hasta el Cielo […]. Lo malo es que justamente a esa altura, cuando casi nadie ha aprendido a remontar la piedrita hasta el Cielo, se acaba de golpe la infancia y se cae en las novelas, en la angustia al divino cohete, en la especulación de otro Cielo al que también hay que aprender a llegar. Y porque se ha salido de la infancia […] se olvida que para llegar al cielo se necesitan, como ingredientes, una piedrita y la punta de un zapato.

Para los que (supongo que pocos) no conozcan el juego de la rayuela, enlazo también una fotografía.

Del mismo modo que Adán y Eva (en el fondo símbolo de la humanidad) pierden el paraíso, todos lo perdemos en el momento en que dejamos atrás la infancia. Cuando somos niños imaginamos, construimos nuestro propio mundo; y la felicidad es un juego. Cuando de golpe perdemos la inocencia nos volvemos ambiciosos, queriendo llegar a un Cielo al que conocemos tan poco que ni siquiera podemos dibujar con una tiza en la acera.

Del mismo modo, Adán y Eva construyen un Cielo al que se aspira llegar después de la vida terrenal (en nuestra vida contemporánea, quitando la religiosidad, puede significar el éxito en terreno laboral y personal). Ellos lo dibujan porque quieren volver a tener aquello que se les ha ido de las manos. Pero, como dijo Rousseau, una vez perdida la inocencia no se puede volver a atrás.

 

Paris, Novembre 2015

Som fràgils
com una fulla en la tardor
que de l’arbre encara penja.

No controlem
el vent que ens farà caure
ni el terratrèmol
que tombarà l’arbre que ens sustenta.

Descobrint un Düsseldorf daurat

En arribar la tardor

   
    
 

Rius d’aigua i tinta

Amb un esforç patètic per sentir-se bé, dibuixava un somriure malenconiós que, si l’observaves des de la distància necessària podia arribar a fer-te plorar. A voltes ho semblava de veritat i estava al punt de provocar, fins i tot, riure. Però de sobte esclataria en rius d’aigua i tinta. I et preguntaries com ha arribat fins aquí.