Barcelona, 2016

Barcelona es presenta com un somni ple de llums. Passejo pels seus carrers i em sé espectadora. La gent del meu voltant viu, riu, pensa. I jo observo; i ho faig detingudament parant atenció a cada detall que abans em pogués passar desapercebut. Assaboreixo el camí, la llum de les persones que m’envolten.

I sóc, a cada passa, un viatger més dins d’aquest decorat ple de vida que m’abruma. Sento que m’hi allunyo, però al mateix temps sento que hi pertanyo.

Anuncis

Juventud, divino tesoro

Sempre ens han venut els vint-i-tants com a un moment d’esplendor ingràvida. Creixes pensant que en aquell moment ja no t’assaltaran els dubtes que et mantenen esclau. Que volaràs del niu i que seràs feliç. I tindràs el cutis fi; ja sense grans i sense arrugues encara. Brillaràs en l’esplendor d’un vestit blanc i riuràs immensament estimant la vida.

Quan hi arribes res no és tant fàcil. Les preguntes ja no t’assalten, és cert. Ara t’atormenten perquè han d’esdevenir immediatament respostes. Segueixes sense saber cap a on camines, però aquest cop la pressa et cau a sobre. Comences a sentir-te envellir, els pits dirigeixen la mirada al terra i tu no has après encara a incorporar-te’n. Plores. L’ansietat et submergeix i t’ofega. Et sents una tortuga que el temps empeny a avançar de pressa. Encara no has “triomfat”. És tard per ser una jove promesa.

I no t’ha donat temps a fer una sola passa.

Barcelona 2015

Barcelona és ara on tot el passat s’aglomera i el futur es disipa. Una font de records que m’anclen en un temps que sembla haver esdevingut fum, però que en mi encara és cendra. La ciutat dels comptes, la ciutat dels oprimits. Ciutat que un dia va cridar i que ara murmura. Una vila en el fons petita, que guarda el caliu de molta gent; que esdevé un manantial al món, però que a voltes és un pou pútrid pels que la passegen.

Ciutat plena de morts, ciutat plena de vida. Nom reconegut pel món, però imatge oculta sota l’asfalt, sota els sorolls dels trens i autobusos. Ciutat que no dorm, ciutat que de vegades ni respira.

Escenografia dels carrers. Teló tancat on encara s’hi camina. teatre. Teatre. Art asfixiat per mil guerres. Llengua acallada per mil fusells. Terra trepitjada per mil peus. Sòl perforat per mil vagons. Platja navegada per mil creuers. Música tocada per mil músics de carrer. Barcelona.

Asfíxia

“Aquesta remor que se sent no és de pluja. Ja fa molt temps que no plou.” Miquel Martí i Pol

 

Se sent certa remor en la gent, en el món. En tot el que t’envolta. Una remor pesada. Bruta. S’arrossega dins el teu cap com una serp furiosa.

Se sent certa remor en tot el que fas. En el que penses. En el que estimes. En el que odies.

Se sent certa remor en el mar. En el cel. En la terra humida. En el brut asfalt que et fereix els peus. En els teatres. En els trens. Autobusos. Bicicletes. Centres Comercials. Manifestacions. Biblioteques. En els cartells publicitaris i en la gent que els pren com a model de vida.

Se sent una puta remor que asfixia qualsevol que senti. Qualsevol que pensi. Una remor que més enllà de callar farà que callis tu.

La fuerza de su ausencia

“Y sé que no querrás volver a confiar en mí. Nadie confía en la energía nuclear después de lo de Chernobyl.” Nacho Vegas

La pared no fue lo único que oí temblar tras la puerta al cerrarse. En mi mente retumbaban sus lágrimas y su voz tartamudeando las últimas palabras que me iba a dirigir. La verdad es que hacía tiempo que sabía que aquello iba a ocurrir. Simplemente era incapaz de pararme, como si algún ser surgido del más oscuro y recóndito lugar del Hades se hubiera apoderado de todos y cada uno de mis actos, dejando intacta la mente que a estas alturas era incapaz de controlar su cuerpo y que observaba con una pasividad exasperante el transcurrir de los días. Me había convertido en un parapléjico con la capacidad de andar; en un árbol deshojado esperando una primavera que prometía no llegar nunca.

Y ella siempre estaba allí. Siempre había estado allí. Y yo siempre poseí la certeza de que no lo iba a estar un minuto más. Sabía que en algún momento perdería la fuerza para sanar todas mis heridas, para limpiar la sangre del lavabo y para cerrar puertas y ventanas cuando marchaba a trabajar. Sabía que me quería con la fuerza de todas las lágrimas que posee el mundo, y que mis cicatrices herían más su piel que el acero que ocupaba su lugar en mí. Sabía también que el dolor acabaría aniquilando su perseverancia. Y aunque continuo sabiendo que me quiere más que a nada en el mundo; y aunque sé que parar este tren abriría de nuevo esta puerta y eliminaría la humedad de sus ojos continuo aquí. Quieto. Hasta que su ausencia me dé la fuerza suficiente para acabar con todo esto.

Volver

“Había estado en la muerte, en efecto, pero habría regresado porque no pudo soportar la soledad.” Cien años de soledad – Gabriel García Márquez

Cuando llegó nada había cambiado. Pudo apreciar como todo seguía en su lugar, incluyéndose ahora a sí misma. Aterrizó y el exterior se le presentó en la misma imagen que ella había ido construyendo en su interior. Allí algo sí que había cambiado. Y se sintió extraña en el menos extraño de los lugares. Se sintió extraña por sentirse extraña y por no sentir extraño el exterior. 

Y entonces se encontró de golpe con la imagen que ya no era ella en el reflejo que continuaba siendo su espejo. 

 

Un Dilluns

“[…] y que la gente que se da citas precisas es la misma que necesita papel rayado para escribirse o que aprieta desde abajo el tubo del dentrífico.” Rayuela – Julio Cortázar

Acostumava a seure sempre sol. Mai se l’havia vist en companyia. El primer cop que el va veure fóu el dia en que ella començà a treballar en aquella famosa pastisseria del centre de la ciutat. El seu posat tranquil i la seva introspecció van captar l’atenció d’ella d’una manera molt peculiar. Escrivia en una llibreta llisa i no semblava apretar des de sota el tub del dentrífic. I bevia el millor te verd de la botiga. Sempre el millor te verd de la botiga.

Van passar mesos, potser anys fins que no el va tornar a veure. Ella mai reconeixerà que l’esperava durant setmanes, fins que va assumir que provablement seria un viatger errant que no tenia pensat tornar mai. No va gosar preguntar un sol detall sobre ell a les seves companyes, per por a fragmentar la fantasia que dia a dia anava construïnt. I gairebé havia volat del seu cap el dia en que a l’entrar a treballar a dos quarts de tres de la tarda se’l va trobar allà, a la mateixa taula, en la posició exacta d’aquell primer dilluns; amb aquell mateix te verd que assaboria entre línea i línea; amb aquella mateixa llibreta llisa que semblava reservar per a ocasions especials. Amb aquell mateix posat tranquil.

No té massa clar quantes hores va passar-hi aquella tarda, l’únic que recorda és el pessigolleig que li recorria l’espinada cada cop que demanava quelcom algú que seia al seu costat. Ella procurava dissimular i mantenir la calma mentre repetia dins el seu cap els mots que l’aproparien a ell. Però després d’un segon en que es va girar va advertir que havia marxat tant silenciosament com va arribar. Va notar com una freda gota de suor li baixava per l’esquena, i de cop no comprenia si se sentia aliviada o més neguitosa encara. Mai va arribar a entendre aquell sentiment.

Acabats els seus estudis, ella va decidir emprendre una nova vida entre els carrers de la ciutat en la que portava somiant des de criatura. Mentiria en afirmar que aquell posat misteriós havia fugit per complert de la seva ment, però també ho faria si digués que li havia pres el son alguna nit. Sempre havia detestat els avions, així que arrossegà el seu equipatge dins d’un d’aquells trens compartimentats que admirava tant en les novel·les. La seva estada a l’estranger es configurà a l’igual que aquell trajecte ferroviari. Llarg, amb sotracs i on havia de demostrar paciència per la seva pròpia solitud i per la non grata companyia. Mai s’arrepentiria, però, d’haver pres la decisió de marxar; a l’igual que mai s’arrepentiria d’haver decidit tornar en última instància.

No recorda el motiu que li va fer passar pel costat de la famosa pastisseria aquell dimecres. De fet, si ens hi posem a pensar, costa de trobar el motor que ens empeny a dur a terme les accions que acaben marcant la nostra vida. Aquell dia no va gosar entrar-hi. Encara no sap si per la desídia de saludar antics companys de feina o per la por de trobar-se’l de nou. Li va semblar entreveure uns cabells negres i rinxolats que li transmetien antigues sensacions. I va ser en aquell instant quan es va sentir lliure. De sobte un nen passà xisclant pel seu costat amb dos globus enredats entre les mans i la seva atenció va quedar suspesa entre els venedors de flors i les escultures humanes.

Després va continuar caminant.

Trens

“Sabía que te encontraría en este tren. Ya es hora de ir cogiendo otro”

He estat feliç, no ho nego. És més, ho afirmo. He estat molt feliç. Però no m’hi puc quedar; no més temps, ja. M’heu donat molt, tant que no sóc capaç d’imaginar-me a mi sense vosaltres, sense el que només existeix aquí. El que només podria trobar en aquest lloc. I és més, molt més del que buscava; tot i que a voltes ho hagi negat. Disculpeu, en el fons no ho podia veure. 

És hora d’anar agafant un altre tren. El mateix que sentia que em prenia -temporalment- el que estimo em tornarà, de nou, on estimo.

I malgrat tot, creieu-me, aquí hi he estimat molt. 

En l’aire. En la ment.

Ell sempre dorm en els enlairaments. Com un rellotge, sempre agafa el moment exacte en que l’avió pren el vol i s’estabilitza. Un cop et pots descordar el cinturó obre els ulls i segueix tant despert com abans. A mi, en canvi, m’agrada despedir-me de la terra que deixo als meus peus. És com si necessités agraïr d’alguna manera el que hi he viscut, una mena d’epíleg. O un “a reveure”.

– Com ha anat l’enlairament?

Erizos

«En un día muy helado, un grupo de erizos que se encuentran cerca sienten simultáneamente gran necesidad de calor. Para satisfacer su necesidad, buscan la proximidad corporal de los otros, pero mientras más se acercan, más dolor causan las púas del cuerpo del erizo vecino. Sin embargo, debido a que el alejarse va acompañado de la sensación de frío, se ven obligados a ir cambiando la distancia hasta que encuentran la separación óptima (la más soportable).» Arthur Schopenhauer

«Como los erizos, ya sabéis, los hombres un día sintieron su frío. Y quisieron compartirlo. Entonces inventaron el amor. El resultado fue, ya sabéis, como en los erizos» Luis Cernuda

Ambos sentimos el frío en nuestros huesos. Frío que intuímos que en cierto momento acabaría con nuestra propia existencia. Fue entonces, en aquel preciso instante, cuando nos transformamos; cuando dejamos de creer en nuestro propio ser e intentamos encontrar aquello que nos unía. Creímos soportarnos, lo creímos de veras. Sentimos que nos queríamos cuando, en realidad, nos necesitábamos. Y puedes llamarlo amor, puedes llamarlo amistad; puedes intentar convencerte a tí mismo que se trataba de una relación sincera, cuando no era mas que una mentira tan bien construída que hasta nosotros mismos llegamos a creer.

Ahora parece desvanecerse el frío. Nos separamos lentamente y las heridas escuecen, sanan y vuelven a sangrar si nos encontramos cerca. Ahora, lejos del frío, volvemos a soportarnos tan poco como al principio. Y ya no nos duele el dolor, ya no nos duele el frío. Nos duele la intuición o la certeza de la mentira. Y recordamos aquella sensación primera donde no encontrábamos atracción alguna, sin llegar a comprender por qué llegamos a creer lo que nunca ha existido. Lo que nunca ha existido.

Y es así, como en los erizos, que sin calor morimos y con él matamos.

Alba C. Coll