Tot allò que és masclisme, si realment n’observem les causes

Escric fruit de la indignació que m’ha causat un article a Fot-li Pou de @modernetdemerda. Us posaré una mica en situació: el títol del mateix és “Tot allò que seria masclisme si realment fos masclisme”, puntualitzat en el seu compte de Twitter amb les paraules “Aturem l’estupidesa”.

Estúpid és, però, l’article en sí mateix, al qual no només li manquen bases que sustentin l’anàlisi sinó també arguments contrastats i legítims. A més de presentar frases inconnexes, que no tenen res a veure amb el tema del que ens està parlant, no amplia la informació donada ni presenta cap argument consistent que reafirmi que té raó. A més, parla d’elements aïllats, que mancats de context prenen una forma lleugera, volàtil i indefensa. Elements que en una altra situació, en contra del que l’autor ens intenta dir, sí que podrien ser masclisme.

M’agradaria llençar-li algunes preguntes concretes, Modernet de merda:

El victimisme no és masclisme. És victimisme

Per què ha utilitzat el terme “victimisme” tot just començar el seu article? Està potser insinuant que  totes aquelles persones que veiem actes masclistes quotidianament estem jugant el paper de víctimes?

Si haguéssim de repassar tot el que no és masclisme, no acabaríem. Perquè el masclisme té una virtut i un defecte molt concret, i és que només sol ser allò que és. Tot el que no sigui masclisme, no ho és. […] El no masclisme és immens, inexplorable.

Què és el masclisme?

El riure, per exemple, tampoc és masclisme.

Quan a una dona l’assetgen pel carrer, cridant-li als quatre vents de quines maneres se la follaria, ella engega l’assetjador a la merda i aquest se n’enriu a la cara, no és això masclisme?

Les flors no són masclisme

Quan un home les regala a la dona que va apallissar brutalment la passada nit buscant el seu perdó, no és això masclisme?

Una taula parada no és masclisme

Quan la taula ha estat parada per àvia, mare i filles mentre els fills, pare i avi estaven al sofà tocant-se els collons, no és això masclisme?

Una opinió divergent no és masclisme

Quan aquesta opinió divergent es basa en preceptes que ataquen a la integritat de les dones  (com ara que hagis de fer veure que no has sentit res quan t’han dit “tia bona” pel carrer, que responguis a preguntes sobre maternitat en una entrevista de treball o que et diguin que enlloc d’intentar ser cirujana et quedis a casa), no és això masclisme?

Cada cosa té el seu nom, i si té un nom és perquè té una definició. També el masclisme.

De nou, em podria definir “masclisme”?

Aboquem totes les forces que ens regalen les ments evolucionades del segle XXI per combatre’l, però no l’engrandim encara més atorgant-li mèrits que no són seus.

A falta de bases en aquest article que defineixin el que és el masclisme i com l’hauriem de combatre, en faré la meva pròpia i personal interpretació. El que el senyor Modernet ens està aquí dient és que el masclisme és quelcom aïllat, que no es troba en tots i cadascun dels aspectes de la nostra societat. Que és un fantasma que les feministes anem alimentant, i que aquestes hauriem de ser acallades amb la obvietat que vivim en una societat on hi regna la igualtat i que no tenim de què queixar-nos. Bé, a les sufragistes se’ls deia el mateix.

 

Anuncis

Barcelona, 2016

Barcelona es presenta com un somni ple de llums. Passejo pels seus carrers i em sé espectadora. La gent del meu voltant viu, riu, pensa. I jo observo; i ho faig detingudament parant atenció a cada detall que abans em pogués passar desapercebut. Assaboreixo el camí, la llum de les persones que m’envolten.

I sóc, a cada passa, un viatger més dins d’aquest decorat ple de vida que m’abruma. Sento que m’hi allunyo, però al mateix temps sento que hi pertanyo.