Off with their eyes!

Els ulls són el mirall de l’ànima, però ja no només això, són el mitjà pel qual ens poden jutjar i fins i tot amenaçar. Són el Big Brother d’Orwell. A Turquia, quan l’aniconisme era una realitat, els nens jugaven a tirar pedres als ulls de les grotesques i amenaçadores figures que els sobrevolaven en antigues esglésies abandonades.

Ara els ulls ens persegueixen. Vivim envoltats de mirades que ens observen, que ens jutgen constantment. Vigilen que fem el que ens dicten.

Publicitat, revistes de moda, campanyes electorals…

 

Arrenquem-los els ulls!

Prenguem-los la identitat!

No permetem que ens vigilin!

 

ImatgeImatge

ImatgeImatge

Asfíxia

“Aquesta remor que se sent no és de pluja. Ja fa molt temps que no plou.” Miquel Martí i Pol

 

Se sent certa remor en la gent, en el món. En tot el que t’envolta. Una remor pesada. Bruta. S’arrossega dins el teu cap com una serp furiosa.

Se sent certa remor en tot el que fas. En el que penses. En el que estimes. En el que odies.

Se sent certa remor en el mar. En el cel. En la terra humida. En el brut asfalt que et fereix els peus. En els teatres. En els trens. Autobusos. Bicicletes. Centres Comercials. Manifestacions. Biblioteques. En els cartells publicitaris i en la gent que els pren com a model de vida.

Se sent una puta remor que asfixia qualsevol que senti. Qualsevol que pensi. Una remor que més enllà de callar farà que callis tu.