milk and honey (leche y miel) | rupi kaur

DSC01653

Today I want to recommend you all a poet I really admire. Her name is Rupi Kaur and she had just edited her amazing book milk and honey.  It talks about her journey through life, and the way she got hurt, and healed; and she does it in the most beautiful of the ways. Her poetry is soft and tough at the same time. Soft enough to calm you down and tough enough to break yourself into tears.

I got to know her from the polemic of a photo of hers that was removed from her Instagram. For those who have never heard of it, she posted a photograph of a girl menstruating during her sleep. Instagram perceived the picture as offensive and removed it (twice!). She published it as a way to express the way she, and every woman, feels once a month. And she did it very touching and beautifully. Media had shown us, though, that feminine beauty dwells far, far away from her own nature (we should do something about it; but that’s another issue).

So, after this great discovery, I started following Rupi Kaur’s Instagram and Twitter, and I became really obsessed about the topics she was talking about. I fell so much in love with everything about her that I had to buy her book. And I did. And I read it through in about an hour, the first time I had it on my hands. Directly from her book I read she had it self-published, and today I’ve got to know that she finally published it, and milk and honey will be in bookstores all over the glove. She made it and I’m so happy I need to tell the world about it.

DSC01656

___

Hoy os quiero recomendar una poeta que admiro muchísimo. Se llama Rupi Kaur y acaba de editar su impresionante libro leche y mielEn él habla de sus pasos a través de la vida, de como se sintió herida y de como se curó; y lo hace de la mas bella de las maneras. Su poesía es suave y dura al mismo tiempo. Lo suficientemente suave como para calmarte y lo suficientemente dura como para desgarrarte en lágrimas.

La conocí a través de la polémica que surgió de una fotografía suya censurada en Instagram. Para quién no haya oído hablar de este tema, Rupi Kaur subió una foto de una chica menstruando mientras dormía. La red social lo entendió como ofensivo y eliminó la fotografía (dos veces!). Ella había realizado dicha serie para expresar el modo en que ella, y en el que todas las mujeres, se siente una vez al mes. Y lo hizo de un modo realmente precioso y conmovedor. Los medios nos han mostrado, por eso, que la belleza femenina radica muy, muy lejos de su propia naturaleza (deberíamos hacer algo al respecto; pero esto ya es otro tema).

Por lo tanto, después de este gran descubrimiento, empecé a seguir a Rupi Kaur en Instagram y Twitter. De ahí me obsesioné bastante con los temas que trata. Me enamoré tanto de todo de lo que habla que tuve que comprar su libro por internet. Y lo hice. Y me lo leí sin pausa en una hora, la primera vez que lo tuve entre mis manos. Directamente del libro leí que lo había auto editado, y hoy me he enterado que finalmente lo ha publicado una editorial y que se podrá comprar en todo el planeta. Lo ha logrado, y esto me hace tan feliz que necesitaba contárselo al mundo entero.

Infierno

Corre,
huye tan lejos como puedas;
que el infierno seguirá dentro de ti.

Elemental

Ella respira tot el fum
de les fogueres
que no acaben d’apagar-se.

S’inunda en l’aigua
que arrossega vaixells
ensorrats sota la mar.

La terra que trepitjava
ja no és ferma:
el vent
l’ha volguda arrencar.

Conec el teu dolor

Conec el teu dolor
com si el tingués dins el meu pit.

Sé que et saps buida,
com si una mena de dimoni
hagés xuclat tots els teus òrgans
i només n’hagués deixat
la façana.

Sé que d’aquest no-res
intentes treure
la força necessària
per somriure.

Perquè conec el teu dolor; sé
que aquest foc esdevindrà
fum i després cendra.
I que seràs un esfinx.
I brillaràs com mai
i podràs volar de nou.

Confia en el temps
i en tu mateixa;
perquè conec el teu dolor
i sé del cert
que fugirà
quan et sàpiga prou forta.

Juventud, divino tesoro

Sempre ens han venut els vint-i-tants com a un moment d’esplendor ingràvida. Creixes pensant que en aquell moment ja no t’assaltaran els dubtes que et mantenen esclau. Que volaràs del niu i que seràs feliç. I tindràs el cutis fi; ja sense grans i sense arrugues encara. Brillaràs en l’esplendor d’un vestit blanc i riuràs immensament estimant la vida.

Quan hi arribes res no és tant fàcil. Les preguntes ja no t’assalten, és cert. Ara t’atormenten perquè han d’esdevenir immediatament respostes. Segueixes sense saber cap a on camines, però aquest cop la pressa et cau a sobre. Comences a sentir-te envellir, els pits dirigeixen la mirada al terra i tu no has après encara a incorporar-te’n. Plores. L’ansietat et submergeix i t’ofega. Et sents una tortuga que el temps empeny a avançar de pressa. Encara no has “triomfat”. És tard per ser una jove promesa.

I no t’ha donat temps a fer una sola passa.

Al acoso respondo con poesía

Me cruzo contigo en cada esquina
en cada semáforo
en cada cafetería;
suena un silvido valiente
un piropo chirriante:
mierda vomitada de tu boca de cerdo.

A veces me pregunto
cómo hemos llegado hasta aquí.
Hasta me llego a plantear
qué piensas,
por qué lo haces,
qué esperas conseguir.

Pero sigues siendo para mí escoria,
un problema mas que necesita ser resuelto,
una mosca cojonera persiguiendo miel.
Una culebra que se arrastra
hacia algo que ni se asemeja al cariño.

Y estás pútridamente solo.

Em desperta
un dolor greu
al ventre.
Ja no podré tornar a dormir.

Les meves entranyes
sagnen;
el meu cos
es prepara
per la vida,
que fa mal.

Barcelona 2015

Barcelona és ara on tot el passat s’aglomera i el futur es disipa. Una font de records que m’anclen en un temps que sembla haver esdevingut fum, però que en mi encara és cendra. La ciutat dels comptes, la ciutat dels oprimits. Ciutat que un dia va cridar i que ara murmura. Una vila en el fons petita, que guarda el caliu de molta gent; que esdevé un manantial al món, però que a voltes és un pou pútrid pels que la passegen.

Ciutat plena de morts, ciutat plena de vida. Nom reconegut pel món, però imatge oculta sota l’asfalt, sota els sorolls dels trens i autobusos. Ciutat que no dorm, ciutat que de vegades ni respira.

Escenografia dels carrers. Teló tancat on encara s’hi camina. teatre. Teatre. Art asfixiat per mil guerres. Llengua acallada per mil fusells. Terra trepitjada per mil peus. Sòl perforat per mil vagons. Platja navegada per mil creuers. Música tocada per mil músics de carrer. Barcelona.

Off with their eyes!

Els ulls són el mirall de l’ànima, però ja no només això, són el mitjà pel qual ens poden jutjar i fins i tot amenaçar. Són el Big Brother d’Orwell. A Turquia, quan l’aniconisme era una realitat, els nens jugaven a tirar pedres als ulls de les grotesques i amenaçadores figures que els sobrevolaven en antigues esglésies abandonades.

Ara els ulls ens persegueixen. Vivim envoltats de mirades que ens observen, que ens jutgen constantment. Vigilen que fem el que ens dicten.

Publicitat, revistes de moda, campanyes electorals…

 

Arrenquem-los els ulls!

Prenguem-los la identitat!

No permetem que ens vigilin!

 

ImatgeImatge

ImatgeImatge

Asfíxia

“Aquesta remor que se sent no és de pluja. Ja fa molt temps que no plou.” Miquel Martí i Pol

 

Se sent certa remor en la gent, en el món. En tot el que t’envolta. Una remor pesada. Bruta. S’arrossega dins el teu cap com una serp furiosa.

Se sent certa remor en tot el que fas. En el que penses. En el que estimes. En el que odies.

Se sent certa remor en el mar. En el cel. En la terra humida. En el brut asfalt que et fereix els peus. En els teatres. En els trens. Autobusos. Bicicletes. Centres Comercials. Manifestacions. Biblioteques. En els cartells publicitaris i en la gent que els pren com a model de vida.

Se sent una puta remor que asfixia qualsevol que senti. Qualsevol que pensi. Una remor que més enllà de callar farà que callis tu.