Un Dilluns

“[…] y que la gente que se da citas precisas es la misma que necesita papel rayado para escribirse o que aprieta desde abajo el tubo del dentrífico.” Rayuela – Julio Cortázar

Acostumava a seure sempre sol. Mai se l’havia vist en companyia. El primer cop que el va veure fóu el dia en que ella començà a treballar en aquella famosa pastisseria del centre de la ciutat. El seu posat tranquil i la seva introspecció van captar l’atenció d’ella d’una manera molt peculiar. Escrivia en una llibreta llisa i no semblava apretar des de sota el tub del dentrífic. I bevia el millor te verd de la botiga. Sempre el millor te verd de la botiga.

Van passar mesos, potser anys fins que no el va tornar a veure. Ella mai reconeixerà que l’esperava durant setmanes, fins que va assumir que provablement seria un viatger errant que no tenia pensat tornar mai. No va gosar preguntar un sol detall sobre ell a les seves companyes, per por a fragmentar la fantasia que dia a dia anava construïnt. I gairebé havia volat del seu cap el dia en que a l’entrar a treballar a dos quarts de tres de la tarda se’l va trobar allà, a la mateixa taula, en la posició exacta d’aquell primer dilluns; amb aquell mateix te verd que assaboria entre línea i línea; amb aquella mateixa llibreta llisa que semblava reservar per a ocasions especials. Amb aquell mateix posat tranquil.

No té massa clar quantes hores va passar-hi aquella tarda, l’únic que recorda és el pessigolleig que li recorria l’espinada cada cop que demanava quelcom algú que seia al seu costat. Ella procurava dissimular i mantenir la calma mentre repetia dins el seu cap els mots que l’aproparien a ell. Però després d’un segon en que es va girar va advertir que havia marxat tant silenciosament com va arribar. Va notar com una freda gota de suor li baixava per l’esquena, i de cop no comprenia si se sentia aliviada o més neguitosa encara. Mai va arribar a entendre aquell sentiment.

Acabats els seus estudis, ella va decidir emprendre una nova vida entre els carrers de la ciutat en la que portava somiant des de criatura. Mentiria en afirmar que aquell posat misteriós havia fugit per complert de la seva ment, però també ho faria si digués que li havia pres el son alguna nit. Sempre havia detestat els avions, així que arrossegà el seu equipatge dins d’un d’aquells trens compartimentats que admirava tant en les novel·les. La seva estada a l’estranger es configurà a l’igual que aquell trajecte ferroviari. Llarg, amb sotracs i on havia de demostrar paciència per la seva pròpia solitud i per la non grata companyia. Mai s’arrepentiria, però, d’haver pres la decisió de marxar; a l’igual que mai s’arrepentiria d’haver decidit tornar en última instància.

No recorda el motiu que li va fer passar pel costat de la famosa pastisseria aquell dimecres. De fet, si ens hi posem a pensar, costa de trobar el motor que ens empeny a dur a terme les accions que acaben marcant la nostra vida. Aquell dia no va gosar entrar-hi. Encara no sap si per la desídia de saludar antics companys de feina o per la por de trobar-se’l de nou. Li va semblar entreveure uns cabells negres i rinxolats que li transmetien antigues sensacions. I va ser en aquell instant quan es va sentir lliure. De sobte un nen passà xisclant pel seu costat amb dos globus enredats entre les mans i la seva atenció va quedar suspesa entre els venedors de flors i les escultures humanes.

Després va continuar caminant.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s